Com anar d'aquí cap allà.

Capítol especial sobre els transports a les zones que he visitat.

Començaré pel sistema de transport més antic conegut, aquell que hem emprat des de temps immemorials: el tren de Sant Ferran, una estona a peu i l'altra caminant. El calçat predominant en les zones urbanes és contra tot pronòstic la sabata. Aquella sabata rància de pell gruixuda, amb cordons, sola de goma o de pell i un disseny digne se "Cuéntame" o qualsevol sèrie revisionista dels 70/80. També sorprèn lo abrigats que van, però com no entra en el tema no m'esplaiaré. A les zones rurals predomina més un tipus de sandàlia feta d'espuma de no sé quin tipus de material i que imiten dissenys o bé sense imitar res senzillament hi posen un logo conegut i a tirar milles.

A algunes zones de l'interior de Kénia he trobat un transport altament ecològic, d'eficiència més que  dubtosa, però molt emprat  per la població local degut al seu cost gairebé irrisori. L'anomenen budabuda i no és més que un bicicleta amb un coixí darrera del qui pedala on hi he arribat a veure dues persones assegudes. S'ha de dir que els conductors de tan simple mitjà de transport no pateixen d'obesitat, i segurament tenen un cor a prova d'infarts i espants varis. El cost de la carrera és d'uns 25 Xílings kenians (Ksh) que equivalen a uns 35 cèntims d'euro.

Les Pikipiki (Kénia i Tanzània). Són motos, normalment de 125c.c. i fabricació local sota marca xinesa. El màxim de passatgers que poden dur només depèn de l'habilitat del conductor, si bé no acostumen a ser més de dos passatgers a part del conductor, he arribat a veure pikipikis amb una família sencera al damunt desplaçant-se per unes carreteres que a vegades no serviries ni pel París - Dakar. El seu cost depèn de la distància a recórrer, però es pot dir que es tracta d'un sistema molt econòmic a la par que insegur. Tots tenen complex de Sete Gibernau, i ho dic perquè quan plou corren més i quan està sec tenen una propensió al terra força alarmant. Si tenim en compte que el casc aquí és més una anècdota que res més, és potser el transport menys recomanable de tots.

Ara parlaré del meu transport preferit, altament popular a Kénia i a la part continental de Tanzània, però no sé ben bé perquè, gairebé inexistent a Zanzíbar. El seu nom ja em fa venir ganes de fer-hi una volta. Es diu tuktuk. Pels entesos els diré que són els ape's de piaggio (tot i que n'hi ha de motes marques diferents principalment índies). Pels no entesos els diré que és aquell típic tricicle motoritzat que jo personalment associo als avis que fa uns anys els empraven per anar a l'hort. Després van derivar en vehicles de repartiment i ara són gairebé inexistents a les nostres carreteres i carrers degut a la maleïda incursió dels aixams o mini cotxes. Tot i que en teoria només estan capacitats per transportar a tres persones a la part del darrera, hem arribat a anar set sense comptar el conductor. Em sembla la mida idònia per un taxi urbà, i no descarto la idea de crear una companyia de transport urbà amb vehicles com aquests però moguts per electricitat enlloc de benzina. Són sorollosos, segurament no massa eficients, però la seva capacitat de maniobra i la picaresca sempre present en el caràcter dels seus conductors el fan el sistema de transport òptim per desplaçaments urbans o de curt recorregut. El preu és variable i depèn exclusivament de la capacitat negociadora de cadascú. De fet, menys el caminar i els budabuda, la resta de transports són de preu negociable, amb un mínim que encara no he trobat i un màxim que només depèn del pardillisme de cada un.

Tot segui trobem els matatus a Kénia o Daladala a Tanzània. Són furgonetes amb seients i uns tunejats interiors entre el cutre, el kitsch, el naïf, el lleig i l'horrorós. Personalment em fan pensar sempre en els cotxes d'un amic meu, a qui no mencionaré per no ofendre, que sempre són víctimes de modificacions casolanes que tot i que tenen una gran intencionalitat, tot sovint van mancats del que jo considero estètic. Tenen adhesius a vegades amb passatges de la bíblia, a vegades del corà, a vegades d'algun rapero famós i a vegades de collita pròpia. Tot i que la seva capacitat està en teoria limitada a 12 passatgers, he arribat a viatjar amb vint i una persones més dis del vehicle. Aquesta circumstància fa que un trajecte pugui resultar dos punts per sobre d'incòmode i un per sota d'infernal, i si un va carregat la cosa passa a estar dos punts per sobre d'infernal i a centèsimes de mortal per manca d'irrigació als òrgans vitals, doncs no tenen portaequipatges. El seu funcionament, però, és elogiable i altament funcional. No hi ha parades establertes. Un es posa a la carretera, aixeca el braç, pregunta si el Matatu/Daladala en qüestió passa per un vol anar, i es negocia el preu. Després ve el trajecte. Corren com dimonis, tot i així encara no he vist ni un sol accident, i cal remarcar que tot sovint no tenen prou frens per aturar tota la càrrega que porten.

Els taxis. Crec que gairebé tothom ha pujat a un taxi alguna vegada a la seva vida. Per tant no cal explicar com són. L'únic diferent dels taxis que nosaltres coneixem és que en aquest cas el taxímetre no existeix, i el preu torna a dependre dels nostre coneixements sobre l'art de regatejar. Això té els seus avantatges, ja que sabent el que cobrarà, el taxista no intenta fer voltes innecessàries per fer pujar el compte.

Classe turista

Molt em temo que això és de quan els van comprar,

ara mateix no tenen aquest aspecte.

Els autobusos. Es podria dir que a primer cop d'ull són com els que tenim a les societats occidentals, però una mirada una mica més atenta ens revela detalls diferents. Les suspensions estan adaptades a l'estat de les carreteres, aixecant el vehicle uns 50cm més. Els seients són vells, suats, estrets i rarament còmodes. En alguns casos podem trobar que l'interior es divideix en classes. Una classe vip, amb uns butacons dignes de la haima d'en Gadafi. Una zona de primera classe, amb uns seients que si ve no serien dignes d'estar a la mencionada haima, si que no desentonarien en una recepció de qualsevol govern de país semidesenvolupat. La classe turista és on trobem el seients "normals". Tot sovint amb alguna molla que se't clava a alguna part del cul o de l'esquena, i sempre amb un aspecte força brut. Per fora, molts d'ells estan pintats de forma agressiva, i un alt percentatge porta tot de neons perfilant les finestres i les rodes i tot el que se'ls acudeixi. Per la nit, les utopistes semblen una processó cap a l'Amnesia o Pont Aeri. Tot i que no són massa econòmics pel servei que ofereixen, tenen l'avantatge de fer molts trajectes directes entre punts importants.

He de dir que disposo de permís internacional de conducció, pel que si en tingués ganes podria enfrontar-me amb el repte de conduir per aquestes carreteres, però he de dir que de moment encara veig més segur baixar  30m sota l'aigua amb unes ulleres que s'entelen i un regulador que no va massa bé, que no pas conduir per aquí.