Tot i còrrer per terres força allunyades de la meva no deixo de llegir els diaris i blogs d'informació que tinc a la barra d'adreces d'interès. I la veritat és que la perspectiva és diferent.
El problema segueixo veient-lo allà mateix, en el model econòmic basat en que l'èxit no és la quantitat de felicitat que aconseguim fent un esforç, sinó la quantitat de benefici que un pot tenir a costa del que sigui.
Després de pensar-hi molt, i no vol dir que hagi arribat a la veritat -terme que de per si em fa una mica de por- veig que el sistema de diners no és del tot dolent. M'explicaré: Imaginem una societat basada en l'intercanvi. Hi ha un senyor que té un hort, però en seu temps lliure gaudeix tocant la bandúrria. I hi ha un senyor que fa bandúrries, però que no li agraden les verdures. Com podria el senyor de l'hort aconseguir una bandúrria? Hauria de canviar tres-centes patates per quinze conills que després hauria de canviar per una bandúrria. Però resulta que el senyor que fa bandúrries no vol quinze conills i clar ja hi tornem a ser. Ja veus al senyor que ha canviat patates per conills anant a canviar alguns conills per vedella i porc per poder tenir una bandúrria per poder tocar el "clavelitos" durant el seu temps lliure. Estarem d'acord que si és per tocar el "clavelitos" potser millor que no tingui la bandúrria, però aquest detall el deixarem de banda.
Els diners solucionen bé aquest problema.
El problema resideix en que el fet de tenir molts diners et permet marcar el preu que s'ha de pagar per cada cosa, ja que a més en tens tu, menys en tenen els demés. I aquest és el punt complex de tot plegat. Si no tinguéssim la necessitat de necessitar un munt de coses que no ens calen segurament part d'aquesta complexitat es veuria reduïda. I reconec que també peco.
Potser una possible solució seria aplicar un límit de pertinences permeses, mentre t'agradi tocar l'acordió tindràs un acordió, encara que sigui per tocar "los pajaritos" -perquè només em surten cançons ridícules que el títol és diminutiu?-, i si un dia dius que vols tocar el "chiringuito" -ja hi som-, doncs canvies l'acordió per una marimba i ja està. O potser dius que les vols tocar les dues -et maleiria-, doncs canvies aquella bicicleta que ja fa més de dos anys que no toques per res per la marimba. No sé, és utòpic, ho sé. Però estic convençut que tots podem viure amb una mica menys del que tenim. Que tots tenim un munt de coses que no utilitzem i que podrien ser utilitzades per qui realment té ganes d'emprar-les. D'aquesta manera es poden matar dos ocells d'un tret. Primer el fet d'haver de produir un acordió per cadascú i seguir malgastant recursos pel simple fet de tenir una acordió que potser no toquem mai. Segon, el fet de voler el que no necessitem i no necessitar el que realment volem.
Acotacions i notes de l'autor:
1. Això no és més que una idea, utòpica i per tant de difícil aplicació, i amb la que només estaria d'acord si es fes de forma voluntària. La imposició no és mai un camí que doni massa resultats.
2. El tema de les cançons xorres amb títol diminutiu encara que frívol, mereix una reflexió a fons.
3. S'accepten propostes i rectificacions i crítiques i el que sigui.
0 comentaris:
Publica un comentari