Aviat farà un mes que corro per aquí.
Per com ha passat el temps diria que vaig arribar ahir, i per com estic amb la gent d'aquí diria que fa tota la vida que hi sóc.
Després d'acudir ahir a la nit a una festa de comiat amb tot d'expatriats d'arreu, avui m'he agafat el dia lliure per buscar un bon WiFi i poder fer una entradeta al blog. I és el que esteu llegint. He de dir que el WiFi de l'illa sembla que tingui personalitat. Li va a dies. A dies està súper content i funciona com una seda, i a dies sembla que entri en estat de letargia i no hi ha manera.
He de dir que no faig massa turisme, i que encara no he vist moltes de les meravelles de l'illa. Però el cas és que només tinc un dia de "festa" i normalment el dedico a estudiar una mica i fer una volta pels carrers estrets, bruts i encisadors de la ciutat dient tota la estona "hapana, asante sana" (no, moltes gràcies) a tot de gent que m'ofereix escultures de massais, pintures tingatinga, caixes tallades estil hindú, o coses especials de les que ja he parlat per aquí. Suposo que quan m'hagi tret la teoria de sobre aprofitaré aquests dies de festa per anar a on sigui a veure què hi ha. Com que tampoc sóc una persona d'anar a la platja, no crec que m'acabi movent massa de la ciutat, segurament si que aniré a la costa Est a veure què s'hi cou i conèixer gent que m'han dit que viu per allí. Però de moment em dedico a fer el que he vingut a fer, que és treure'm el Divemaster.
A la darrera entrada vaig dir que explicaria el tema de com es carreguen els vaixells aquí, i ara és el moment.
Darrera d'aquesta idílica posta de Sol succeeix un dels espectacles de l'illa. A la mateixa sorra hi atraquen vaixells de càrrega que porten mercaderies de Dar Es Salaam i s'emporten mercaderies cap a Dar Es Salaam.
El vaixell atraca a la brava, a uns cent metres de la platja mar endins s'encara i agafa embranzida per quedar amb una tercera part d'ell sobre la sorra en la posició que veureu més endavant. Obre les comportes i comença el festival. De tot arreu surten tot d'homes que es carreguen sobre les seves espatlles el que tot un reguitzell de camions han portat fins allà. Després caminen uns quinze metres sobre la sorra i pugen al vaixell per la rampa de càrrega. Dit així pot sonar poc estrafolari, però el cas és que entre tot el tragí es produeixen tot de petites transaccions de coses "especials" que els traginadors consumeixen entre camió i camió ja sigui sot la rampa del vaixell, ja sigui entre els vehicles. Veure la cara que els queda després de prendre el que sigui que compren, que sospito no són ni aspirines ni ibuprofè ni magdalenes, és un espectacles dos punts per sobre de lamentable i un punt per sota de patètic. Queden completament alienats i es queden adormits sota un Sol que rostiria un vedell si no fos que no n'hi ha massa a l'illa i que els pocs que hi ha els tenen a l'ombra. Entre tot això van arribant camions carregats de coses que després de deixar-les són substituïdes per altres mercaderies, ja siguin bicicletes, sabó, aigua, farcells de no sé ben bé què, bidons d'ànec amb salsafins...
El cas, és que si algun dia algú dels que llegiu això decidiu venir a Zanzíbar us recomano passar una estona veient el que hi passa. Si no hi porteu mainada millor, pot resultar una mica traumàtica la part del petit comerç de estupefaents.
Respecte a la festa de comiat d'ahir. Es tractava del comiat d'una noia anglesa, la Poppy Farrow, que ha passat els dos darrers anys i mig a l'illa fent de fisioterapeuta infantil a l'hospital d'Stone Town. Era casa d'una amiga seva, una casalot als afores de la ciutat amb tota mena de luxes. A la festa hi van acudir tot d'expatriats d'arreu, però bàsicament anglosaxons, i per tant l'alcohol va còrrer com l'aigua corre pel Nil. Música a tot drap fins a la matinada i gent ballant i desinhibint-se en un entorn completament Mzungu. Val a dir que tothom parlava amb tothom com si es conegués de tota la vida. És el que té la vida de l'expatriat. La gent quan està lluny de casa és més oberta, té menys manies i com que no té cap antecedent de la persona amb la que parla no jutja les seves paraules segons el que ja sap de la persona. Té una part d'agradable, si vols, que no és el meu cas, pots fer-te passar que qui vulguis o ser tu mateix, que si és el cas. Però també té una part en la que trobes a faltar una mica la confiança que dóna una coneixença més llarga, i més quan t'has d'expressar en una llengua que no és la teva llengua materna. En tot cas, va valdre la pena.
Ja per acabar dues recomanacions literàries:
La primera un recull de contes de Rudyard Kipling. "El mejor relato del mundo y otros no menos buenos". Contes sobre la Índia colonial amb cerat sàtira i molt sobre relacions humanes.
La segona recomanació és també un recull de contes, en aquest cas de Kurt Vonnegut. "Mire al pajarito". Sàtira i mala hòstia a parts iguals i tot de manera que a mi m'ha enganxat.
P.D. Això de no tenir tele és collonut. He recuperat l'hàbit de la lectura en moments en que habitualment mirava la tele. I ho he fet de la manera més romàntica, estirat al llit, amb una llanterna, com llegint d'amagat per no ser descobert.


0 comentaris:
Publica un comentari