La practicitat.

Fa uns dies, un amic em va explicar el següent.

Estaven dinant a un restaurant, els adults parlant de les seves coses, tot sovint intranscendents. Al cap de taula hi havia una nena, que mentre els grans parlaven anava rumiant i ara mirant cap aquí i ara mirant cap allà, i ara s'aixecava, i ara es tornava a seure. Sempre aliena a les converses "adultes" que es donaven a taula.

Tot d'una, en un moment de silenci, un moment d'aquells en que diem que ha passat un àngel, la nena va prendre el seu torn i va dir: "L'amor és pràctic, el pots dur arreu on vas".

Queda clar que quan més grans ens fem, més complicats i maldestres ens tornem analitzant les emocions.